Millorem les Capitals Europees de la Cultura

on .

Diu la llegenda que en un vespre de forts vents del mes de gener de 1985, a l'aeroport d'Atenes, esperant la sortida dels seus vols, Melina Mercouri i Jack Lang van engendrar una idea per destacar el paper que les ciutats tenen en la cultura europea. Al cap de poques setmanes de gestació, la ministra grega i el ministre francès proposaven als seus col·legues que la Unió Europea nomenés cada any una "Ciutat europea de la cultura". La proposta va ser ràpidament admesa per "acostar a la ciutadania la riquesa i la diversitat de la cultura europea". Atenes esdevenia aquell mateix any 1985 la primera Ciutat Europea de la Cultura.

Eren altres temps. Europa estava escrivint un relat que il·lusionava tant al seu eix central carolingi com a les seves perifèries mediterrànies, nòrdiques i orientals. Hi havia murs, fins i tot un teló d'acer, però es podia pensar més enllà.

25 anys després, aquella iniciativa ha esdevingut una de les accions europees més simbòliques, més conegudes, més importants. Una acció que fa Europa. Una acció que desperta l'interès de les ciutats que han acollit el títol o que el volen acollir. La Capital Europea de la Cultura és vista amb simpatia per tota la ciutadania europea i permet visualitzar una Europa diferent.

46 ciutats han acollit el títol des del 1985 al 2012. Han estat Capitals algunes grans ciutats òbvies, com Atenes, Florència, Amsterdam, Berlín, París o Istanbul, i algunes ciutats emblemàtiques per a la història del nostre continent, com Santiago de Compostel·la, Bruges, Weimar, Salamanca o Cracòvia. També han estat Capitals algunes ciutats inesperades (les més interessants de totes, esclar), ciutats que han tingut coratge, han generat entusiasme ciutadà i s'han reinventat, com Glasgow, Anvers, Lilla, Liverpool o el Ruhr. També hi ha ciutats que han desaprofitat l'oportunitat, com Patras, Salònica o Pécs... Enguany, al 2012, són Capitals la portuguesa Guimaraes i l'eslovena Maribor.

La iniciativa va néixer com a "Ciutat Europea de la cultura" i va esdevenir "Capital Europea de la Cultura" l'any 2000, en què es va acordar una llista rotativa que aplega tots els estats de la Unió Europea i assenyala a quins estats pertoca presentar candidatures. Al llarg dels anys, i a poc a poc, els criteris i la metodologia d'elecció de la Capital Europea de la cultura han evolucionat. La situació actual no és ni molt menys l'òptima per atènyer els objectius que Europa s'havia marcat ("acostar a la ciutadania la riquesa i la diversitat de la cultura europea"), però cal reconèixer un enorme progrés respecte de la situació inicial.

En primer lloc, s'ha passat d'una elecció política a una elecció basada en la qualitat de les candidatures. En els primers 20 anys les ciutats eren designades en les reunions periòdiques dels ministres de cultura de la Unió Europea (la clau que permet entendre per què Barcelona va perdre la candidatura per al 2001); des de l'any 2007 l'elecció es realitza a partir de les recomanacions d'un jurat de 13 experts independents. En segon lloc, s’han introduït uns criteris de selecció (la dimensió europea del programa, la participació de la ciutadania, la mobilització dels agents urbans i el desenvolupament a llarg termini de la ciutat) tot i que encara són genèrics. En tercer lloc, els continguts han passat de ser més aviat un "festival de les arts" d'un any de duració a un programa complex que posa l'accent en la ciutadania, els espais públics, la creativitat i la connectivitat internacional de la cultura local. En quart lloc, hi ha més rigor en la gestió: l'organització d'una Capital mobilitza directament una mitjana de 60 milions d'euros cada any, la governança local ha d'incloure tant el lideratge del govern local com la implicació de la societat civil, i l'impacte esperat (econòmic, social, cultural i ambiental) ha d'estar ben analitzat des de l’inici del projecte. Finalment, les capitals europees de la cultura requereixen avui planificació: les ciutats no són nomenades d'un any per l'altre sinó amb almenys sis anys d'antelació, seguint la llista que assenyala a quins estats de la Unió Europea correspon la presentació de candidatures. Així, l'any 2011 el Jurat havia d'escollir una ciutat polonesa i una ciutat espanyola per esdevenir Capitals al 2016; en el cas d'Espanya, de la competència entre 16 ciutats amb molts projectes de gran qualitat (aquest tema mereix un article específic) va resultar-ne guanyadora Sant Sebastià, que va ser ratificada el dia 10 de maig pel Consell de la Unió Europea. Aquest any 2012 el Jurat haurà d'escollir una ciutat xipriota i una ciutat danesa que seran capitals el 2017.

Avui una Capital Europea de la Cultura no és escollida pel que va ser o pel que és, sinó pel que vol ser: cal visió, cal investigar, cal capacitat per anar més enllà, cal mobilitzar, cal aplicar la il·lusió en un entorn complex.

En aquests moments, la Unió Europea s'està replantejant el futur de la Capital europea de la cultura. La llista rotativa "acaba" el 2019 amb Itàlia i Bulgària, i per tot arreu sorgeixen candidatures per a l'any 2020, com l'alemanya Mannheim, la sèrbia Belgrad, la croata Split, la russa Perm o la romanesa Timisoara.

El futur de les Capitals Europees de la Cultura ha estat objecte d'un debat extens en el decurs del darrer any, amb la participació de les xarxes culturals europees i d'un bon nombre d'experts. Alguns dels temes que han estat analitzats en aquest debat es detallen tot seguit de manera molt sintètica.

  • Una competició amb una llista pre-establerta d'estats "elegibles" cada any (com ara) o bé una competició oberta a totes les ciutats d'Europa.
  • Uns criteris de selecció genèrics i poc definits (com ara) o uns criteris de selecció explícits en els àmbits del programa cultural, la recerca, la formació, la governança o l'impacte.
  • Uns criteris estrictament culturals (com ara) o uns criteris que relacionen la cultura amb els altres àmbits del desenvolupament d'una ciutat (econòmic, social i ambiental).
  • Una competició sense barreres que permet competir a ciutats oportunistes interessades en el "city-branding" o amb pèssima trajectòria en política cultural (com ara) o la introducció d'uns mínims llindars (sempre qualitatius) que asseguren la participació dels millors.
  • Una selecció on competeixen els municipis (com ara) o la possibilitat que les metròpolis puguin presentar candidatures.
  • Un procés de selecció en què cada ciutat presenta un projecte (com ara) o un procés amb candidatures conjuntes de dues o tres ciutats compromeses a treballar juntes en un tema "europeu".
  • Uns projectes que se centrin en Europa (com ara) o que permeten fomentar la cooperació amb les ciutats emergents d'arreu del món.
  • Una coordinació europea de la iniciativa marcada per la successió anual de Capitals, i, per tant, per "l'esdevenimentalisme" (com ara) o l'evolució del programa de les Capitals cap a una plataforma europea de recerca + desenvolupament + innovació en l'àmbit de les polítiques culturals locals.

Avui Europa no està escrivint cap relat il·lusionant. Més aviat constata amb por (i amb estupor) un declivi econòmic ocasionat per la incompetència pròpia i la competència emergent. Les ciutats continuen essent els indrets on sorgeixen les idees i la Capital Europea de la Cultura és una de les poques iniciatives que aconsegueix arribar a la ciutadania i fan una Europa diferent. Una Europa que serà cultural o no serà.


Jordi Pascual ha estat membre del jurat de la capital europea de la cultura durant 4 anys, en els quals ha participat en l'elecció de les capitals europees de la cultura de 2010 (Istanbul, el Ruhr, Pécs), 2011 (Turku i Tallinn), 2013 (Kosice i Marsella) i 2016 (Sant Sebastià). Professor de polítiques culturals i gestió cultural de la Universitat Oberta de Catalunya, entre d’altres responsabilitats, ha publicat llibres i articles sobre les relacions culturals internacionals, cultura i sostenibilitat, l'Agenda 21 de la cultura i la governança de la cultura, que han estat traduïts a més de 20 llengües.