Tots som Hamlet - Interacció 2012

on .

Vaig tenir l'honor de participar a Interacció 2012, biennal de la gestió i les polítiques culturals, aquest mes de maig passat, a la taula rodona dedicada a “Sostenibilitat i cultura”. Algunes de les persones que van assistir a la sessió, i d'altres que no hi van poder ser, m'han demanat que posi per escrit les meves notes sobre el tema. M'hi poso tot seguit. Abans vull desitjar que Interacció 2014 aposti per assolir els millors nivells en capacitat de convocatòria, debat intens i generació d'innovació. Som-hi, ara sí, amb cultura, sostenibilitat i alguna cosa més.

 

Sostenibilitat: què és?

1. El "sector cultural" ha de ser molt curós amb l'ús dels conceptes. Crec que el debat sostenibilitat i cultura no es pot reduir a l'aspecte econòmic. La relació cultura-economia s’expressa millor amb el concepte de “viabilitat”. Em sembla que un plantejament coherent de la relació entre sostenibilitat i cultura passa per explicar, abans de res, que la sostenibilitat és un concepte relativament nou, nascut als anys vuitanta del segle XX. La virtut d'aquest nou concepte, la "sostenibilitat" és que proposa un model de societat respectuós amb les opcions de llibertat de les generacions futures. L'Informe Brundlandt (1987) i la Cimera de la Terra (1992) en són els principals documents. És important: les generacions futures apareixen en la definició de les polítiques públiques per primera vegada.

2. La definició de sostenibilitat va comportar molts canvis. Segurament el més conegut és l'addició d'un pilar ambiental al paradigma del desenvolupament, que fins aquell moment incloïa només consideracions relatives a la viabilitat econòmica i a l'equitat social. Hi ha un canvi de paradigma, que permet explicar millor la societat i transformar-la. Es passa a parlar de sostenibilitat i de  desenvolupament sostenible. (Sóc conscient que hi ha molts matisos entre un i altre concepte. Perdoneu la simplificació.)

3. En resum, avui la sostenibilitat és un triangle de consideracions econòmiques, socials i ambientals que relaciona present i futur d'una societat.

 

Cultura i sostenibilitat

4. On és la cultura, en aquest triangle de la sostenibilitat? Hi ha respostes que diuen que la cultura és un sector de l’economia, uns béns i serveis que permeten millorar la competitivitat; un sector de negoci, on hi ha producció i consum. D'altres responen que la cultura és equitat i cohesió. D'altres s'ho miren de lluny i diuen que la cultura és el sòcol del desenvolupament, o que la sostenibilitat és una construcció cultural, o que "tot és cultura".

5. En totes aquestes respostes hi ha elements interessants, però em semblen respostes parcials. Crec que no ajuden a comprendre millor la nostra societat del segle XXI. I menys a transformar-la. Condueixen a fer que la cultura sigui un recurs per a la competitivitat o l'equitat. Crec que, en lloc de respostes parcials, el que necessitem és refer aquest paradigma des del món de la cultura. És legítim que des del món de la cultura fem una aportació valenta al debat sobre la sostenibilitat. Des del món de la cultura hem de fer millor conceptualment, i operativament, el paradigma de la sostenibilitat.

6. Ens ajudarà molt saber que en els darrers 20 anys, els treballs d’Amartya Sen, Martha Nussbaum, Arjun Appadurai o Edgar Morin (entre d'altres) han canviat el debat sobre el que significa “desenvolupament”. Hem passat d’una concepció economicista d’arrel mecànica, molt anglosaxona, a unes concepcions més complexes, “holístiques”, on la cultura té un paper important. Al centre dels debats sobre el desenvolupament, aquests autors hi han posat les persones i la seva capacitat d’elecció i també les competències de què disposen per actuar i transformar el món. També han assenyalat la importància del lloc i del context.

7. “Ésser viu” comporta un seguit de competències que formen part de la cultura: conèixer el passat i avaluar críticament el present, observar i respectar la diversitat constitutiva del món, projectar cap al futur la localitat que ens fa singulars, saber interactuar amb altres persones, saber expressar-se amb el cos i la veu, gaudir de la bellesa, crear plegats processos nous que aportin emocions i coneixements... De fet, sempre ha estat així, i la mundialització només ho accentua.

8. Molts creiem que aquestes competències han d'estar a l'abast de tothom. Formen part del que és de tots. Les hem de cuidar, i nodrir. Són tan necessàries com l'aire. I per això defensem que hi hagi polítiques públiques sobre aquests temes. Perquè (diguem-ne) l'èxit d'una societat rau en el fet que aquestes competències siguin desenvolupades per tothom. Podem condensar aquestes competències en algunes paraules clau: patrimoni, creativitat, diversitat, coneixement... Aquests són els valors intrínsecs de la cultura i són, per tant, els temes principals de les polítiques culturals. Aquestes polítiques han de formar part del tronc central de les polítiques públiques. Han de ser construïdes i avaluades amb la participació de la ciutadania i de la societat civil.

9. Crec fermament que aquestes competències han d'estar al centre de la sostenibilitat. Em sembla impossible parlar del futur sense aquestes competències. Des de diverses parts del món (Austràlia i Nova Zelanda, el Brasil, el Québec i la Colúmbia Britànica, les Barbados, Dinamarca i Catalunya, entre d'altres indrets), i des de diverses disciplines, som uns quants els qui defensem que la millor manera de parlar de desenvolupament, des de la cultura, és proposar que la cultura esdevingui el quart pilar de la sostenibilitat. Sense jerarquies respecte dels altres tres pilars. Amb valentia. Proposem un canvi de paradigma, i demanem que la cultura en sigui un component explícit.

10. En resum, avui la relació entre cultura i sostenibilitat només pot tenir dues respostes: (1) la instrumentalització de la cultura per atènyer objectius de competitivitat, equitat o ecològics, (2) la consideració de la cultura com a quart pilar de la sostenibilitat i l'elaboració de polítiques que s'expliquin a partir dels valors intrínsecs de la cultura.

 

Els drets culturals

11. Voldria introduir en aquest debat un element complementari: els drets culturals. L'article 27 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que “tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat”, i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, que és un instrument jurídicament vinculant, aprovat per la immensa majoria d'estats, en el seu article 15, ho repeteix.

12. Des del món de la cultura no ens hem referit gairebé mai als drets humans per legitimar la nostra feina, ni a Catalunya ni enlloc. En part, les instàncies de Nacions Unides responsables dels drets humans mai no s'havien plantejat la necessitat d'explicar amb detall què volia dir que tota persona tingués el “dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat”. Avui ja ho sabem, gràcies als treballs que des del 2009 realitza l’advocada paquistanesa Farida Shaheed, la primera relatora espacial de Nacions Unides pels drets culturals i que assenyalen que tan important és “l’accés a la cultura” com la participació activa dels ciutadans en projectes culturals.

13. Així, des de la perspectiva dels drets culturals, és tan important l'accés de tothom al que "ja està fet" com les pràctiques actives de cultura, que fomentin "el fer". Sóc conscient que la contraposició entre accés (passiu) i participació (actiu), no és tan evident, però ajuda a analitzar on som i cap a on volem orientar el futur.

14. Les polítiques culturals, fins ara, han posat molta atenció en l’accés, en l’oferta... Seguint l'exigència dels treballs de Nacions Unides sobre els drets culturals, ¿podem construir avui polítiques culturals que posin la mateixa atenció a l'accés com a la participació? Crec que no solament és possible sinó que ja està passant, com ho posa de manifest el web de Polièdrica, amb projectes que treballen la participació, en la intersecció de l’educació, la mediació i la col·laboració. Al Québec s'ha endegat una Agenda 21 de la cultura que se centra en la ciutadania cultural. A Catalunya, als consorcis culturals se'ls podria demanar, de manera immediata, que dediquessin un mínim d’un 15% del seu pressupost a projectes de participació activa. (N'hi ha que ja ho fan, com el Mercat de les Flors, per iniciativa pròpia.) Generalitzar aquest percentatge augmentaria la capacitat del sector cultural de relacionar-se amb la resta d'actors de la societat.

15. ¿Seria més car, que les polítiques culturals posessin nou accent en els projectes de ciutadania cultural? En termes de cost, és evident que no. En termes de valor, ben al contrari: perquè hi ha evidències científiques (estudis d'impacte, enquestes, anàlisis longitudinals...) que la participació activa en cultura no només amplien les “competències culturals” d’infants, joves, homes i dones (cosa que constitueix la seva raó de ser, però fa de mal mesurar) sinó que milloren absolutament tots els indicadors vinculats amb la vida i el benestar (salut, educació, etc.).

16. Ara, el que sí que comportaria que les polítiques culturals posessin nou accent en els projectes de ciutadania cultural és un reequilibri de l'ecosistema cultural. Des d’un punt de vista orgànic, connectaríem el dret a la cultura amb la resta de drets humans: a l’educació, al treball, a l’habitatge, a la salut, a la mobilitat... I des d’un punt de vista operatiu, connectaríem els projectes culturals amb organitzacions i actors d’altres àmbits, amb gent que viu la societat d’una altra manera. Ambdues connexions fan molta falta al "sector cultural".

17. Vull posar una imatge concreta del debat. Es parlava de teatre, però el cas es pot generalitzar a d'altres àmbits com el patrimoni, la música o les arts. Es deia que un Hamlet fet en un teatre privat acostuma a tenir només cinc actors i actrius professionals, mentre que els teatres públics han de poder comptar amb els tretze que Shakespeare requeria. Apassionat com sóc del gran teatre, convençut de la necessitat de l'excel·lència artística, crec que els teatres (i els museus, i els auditoris, i...) tenen autèntica vocació pública quan saben que tots som Hamlet i, per tant, atorguen la mateixa importància a l'accés i a la participació. Jo entenc així la ciutadania cultural.

 

Conclusió

18. Ens trobem en una enorme crisi que qüestiona el paper de la cultura. Hi ha gent hostil a la cultura i a les polítiques culturals. No és cosa nova. Sí que estem obligats a enforntar-nos-hi amb valentia i amb bons arguments. Crec que aquests arguments es troben tant des de l'anàlisi de la sostenibilitat com des de l'argumentació sobre els drets humans.

19. Tenim un "sector cultural" fragmentat, amb molt poques veus que pensin en el conjunt. Es relaciona poc cultura i societat. A Catalunya, a més, hem perdut una oportunitat única (el CoNCA) per transformar els equilibris del sector. Hi ha molt poques instàncies que tinguin el mandat de promoure el debat sobre cultura-democràcia-ciutadania-sostenibilitat-drets. De qui és la responsabilitat? Nostra. Em sembla urgent que el "sector cultural" aprofiti la crisi per fer una reflexió profunda sobre la relació entre cultura i societat. Crec que calen plataformes cíviques i no-corporatives que l'impulsin, i que depassin "el sector".

20. La cultura tindrà un paper en el futur de la nostra societat només si posem les persones concretes, els ciutadans i les ciutadanes, al centre de la reflexió i de l'acció. Ampliar les competències culturals de la ciutadania i promoure la cultura com un dret no és coherent amb un sistema cultural orientat a l’accés i que veu consumidors (i no persones). Les polítiques d’accés tenen un sostre, a tot arreu del món. Trencar aquest sostre només és possible si canviem el focus. Cal implicar directament a la ciutadania. Les polítiques culturals necessiten un salt endavant. Una nova fonamentació en el marc de la sostenibilitat, i una nova legitimitat amb els drets culturals. Un accent fet fort en la ciutadania cultural que comporti un canvi substancial en la capacitat del "sector cultural" de relacionar-se amb la resta de la societat.